divendres, 29 de juny del 2018

#lescosesboniquesnosoncoses


Fa gairebé un any que no faig cap entrada al blog, fa gairebé un any que no escric. Aquest blog va néixer arran de la necessitat de buidar, explicar, fer net allò que em passava per dins i no era capaç de solucionar. Una porta oberta a vomitar el meu malestar i les meves misèries. També a agrair els regals que la vida m'oferia.


Fa gairebé un any que no escric. 
Han passat moltes coses en aquest temps... 

M'he quedat sense feina. 
Els pares es fan irremeiablement grans, el fill també. 
No veig als amics tant com voldria. Persones estimades han passat i estan passant moments molt delicats. 
He recordat que tenir parella estable té pros i contres, sobretot poques sorpreses i massa previsibilitat. 
He fet 51 anys i les hormones i la vellesa em vigilen des de la cantonada.  M'ha agafat desprevinguda la por a fer-me gran i no saber que fer. 
He tornat a estudiar i començo a enfilar un altre camí professional.
M'he apuntat (per fi) al gimnàs.
He tornat a adoptar un gat...

Fa gairebé un any que veig el got mig buit en comptes de mig ple.

L'altre dia, tafanejant pel Twitter vaig trobar a algú que penjava un llistat de coses que li agradaven. Coses senzilles i simples, com m'agradaven abans...
He decidit fer un llistat com aquell. Veure que encara hi ha coses que m'agraden, m'animen i m'emocionen. Recuperar la Montse que conec i estimo.
Allà que hi vaig...

M'agrada...
M'agrada banyar-me al mar a primera hora del matí. Parlar amb les amigues per telèfon. El Nadal. Caminar per la neu. Anar de tapes. Dir t'estimo. El formatge. Manar. La meva gata. Veure sortir el sol. En Gerard Quintana. El meu sentit de l'humor. Mirar una peli estirada al sofà. Parlar amb els meus pares. Caminar sense rumb. Cuinar. Les abraçades. Viatjar. Mirar al meu fill. Sortir a sopar fora. El silenci. El color taronja. Les carxofes. Fer l'amor. Passejar pel casc antic de pobles i ciutats. Les arracades llargues. Els llençols de cotó. La cervesa. Els Ponts de Madison. Portar pintades les ungles dels peus. Mirar el cel de nit. Fer carícies. Ballar. Antonio Orozco. L'olor de la roba neta. Les albergínies. Les migidades escandaloses. Matinar sense necessitat i badar. Les converses interminables que et porten d'un tema a l'altre sense acabar cap. Fer fotos. Mirar l'horitzó. Caminar descalça. Ser independent. Fer riure. La meva colònia. Cuinar coses bones per la gent que estimo. Menjar una presa de xocolata abans d'anar a dormir. Dutxar-me amb aigua freda a l'estiu. Dormir nua. El vi blanc de criança en bóta de roure. Començar a rellegir Paula el primer dia de vacances. Explicar coses. Fer sorpreses al meu xicot. Escoltar música mentre cuino. Permetrem plorar quan ho necessito. Anar a peu dret a l'autobús. Els petons al clatell. Big Bang Theory. Descobrir nous plats. Preparar les vacances. Internet. Anar en cotxe. Fer llistes. Fer servir mots que ningú, tret la família i els més propers, coneix. Escoltar. El risotto de ceps. Dormir abraçada (sempre que els fogots m'ho permetin). Planxar. Retrobar-me amb amics que fa molt que no veig i que tot flueixi com si ens haguéssim vist ahir. Deixar notes cursi per tot arreu .Les gambetes blanques amb all i guindilla. Parlar de sexe amb la meva mare. Els gintònics a la vora del mar. Anar en tren. El viatge de Chihiro. Fer servir el corrector ortogràfic. Badar. Zona Zapping. Parlar amb gent que no conec. Els reptes...


Que bé, m'adono que en
cara em queden moltes per escriure! 💖

#lescosesboniquesnosoncoses

dijous, 31 d’agost del 2017

El millor de les vacances.

Avui fa una setmana que s'estaven acabant les nostres vacances.

Han estat dues setmanes fantàstiques plenes de quilòmetres i gastronomia. 

Andalusia, Galícia, País Basc, Cantàbria, La Rioja...
Hem rigut, menjat, caminat, suat i ballat (poc). Hem fet migdiades escandaloses i hem begut litres i litres d'aigua (i de cervesa).

Hem vist monuments majestuosos i espectaculars i hem gaudit de paisatges que et posen els pèls de punta de pura bellesa.
Ens hem transportat a temps antics, caminant entre pedres que explicaven històries llunyanes.

Hem gaudit de la gastronomia més popular i de les delicatessen d'una estrella Michelin. Hem menjat tapes, pintxos i mariscades. Ens hem afartat de zamburiñas i navalles. Hem tastat el llobarro més gran, més fresc i més exquisit del món. Hem afegit vins nous a la llista.
Hem contemplat el màgic moviment de les marees als aiguamolls cantàbrics.
Hem pujat (HE pujat per primera vegada, intentant superar la meva mandra a la muntanya i la meva por a les altures) a San Juan de Gaztelugatxe.
Hem anat a la recerca de tots els sants "Antuans" de Pàdua que hem pogut trobar pel camí.

Crec que hem passat amb nota l'aprenentatge que representa estar junts dues setmanes fóra de casa, 24 hores al dia. Hem après una mica més l'un de l'altre i penso que hem crescut com a parella.
Ha estat uns dies fantàstics que guardaré per sempre en la meva memòria.

No em puc quedar només amb un record, totes i cadascuna de les experiències que hem viscut aquests dies han estat precioses.

També, però, hi ha hagut coses horribles aquestes vacances... Barcelona i Cambrils es van omplir de dolor, por i mort. Va passar el que passa cada dia arreu del món. L'odi irracional, la ignorància, l'extremisme brutal es van apoderar de casa nostra i es va demostrar, alhora, que no ens deixem vèncer, que som forts i valents i que no tenim por...

De totes maneres, el millor de totes les vacances ha passat avui. Un divendres qualsevol, a casa, quan m'ha dit a cau d'orella... "Em fas molt feliç".

Com en moltes altres coses, també coincidim en això...
Tu també em fas molt feliç!
#testimounou
#notenimpor
#lescosesboniquesnosoncoses
#vacances17
#quebetotquemacotot
#deruta
#gorditosfelices
#santantuandepadua
#noemdiguiscarinyitumaimes


dimarts, 1 d’agost del 2017

Avui (ja) fa tres anys


Ens vam retrobar després de molts anys sense saber res l'un de l'altre. En un moment vital complicat, ple de dolor, desconcert i por. 

Ens anaven veient de tant en tant per fer pinya i apaivagar el desencís i el patiment. 

De mica en mica els ulls miraven diferent i descobrien fortaleses i punts en comú, maneres semblants d'entendre la vida.

Una nit va passar el que tothom preveia, menys jo. Tanmateix era força obvi, un home i una dona, amics de tota la vida, sense parella... Dos mojitos van tenir a culpa. Tu tan tímid, sense esma per iniciar cap tipus "d'atac", tret de tocar-me el turmell discretament mentre xerràvem al sofà. Jo, tan impulsiva, veient que anaven passant els minuts, no et decidies i ja se m'estava dormint fins i tot el peu et vaig llençar la pregunta, directament i sense anestèsia..." Et vols quedar a dormir?"
Aquesta nit fa tres anys de "la nit dels mojitos". 
Tres anys de descobertes i de canvis. Tres anys que de vegades em sembla molt poc temps i de vegades tota una vida.
Tres anys que m'han fet créixer com a persona molt més del que em pensava.
Fa tres anys que l'Univers va portar a la meva vida a algú que m'estima per qui sóc, que no em jutja i em respecta. Que accepta les meves mancances i em fa suport en els mals moments. Una persona integra, senzilla i generosa que he après a estimar per sobre de les pors i inseguretats. Una persona molt diferent de les expectatives que tenia la meva ment sobre com havia de ser la meva parella. Una troballa sorprenent i meravellosa que ha aportat i aporta moltes coses, totes bones, a la meva vida.

Gràcies, amor meu, per ser tan valent (o eixelebrat) de voler-te embolicar amb una esbojarrada com jo. 
Gràcies per fer-me la vida tan fàcil. 
Gràcies per donar-me tant i tant. 
Avui fa tres anys de la nit dels mojitos. Espero poder celebrar-ho al teu costat durant molts anys més.
T'estimo

dissabte, 17 de desembre del 2016

Aquest Nadal...


Sí, m'agrada el Nadal. Cada any ho explico i sempre hi ha aquells que diuen que si és un rotllo, que si és cosa d'infants, que si hi ha absències que fan que no sigui com abans...

Els meus Nadals són moments de caliu, de família i amics, de sobretaules interminables amb les batalletes corresponents, que es repeteixen any rere any. Són Nadals amb riures, cançons, bromes i xarrups de licor cafè.

Aquest any però, haig de reconèixer que em costa trobar la il·lusió de temps enrere. Ha estat un any enriquidor i complicat alhora. Aquest matí m'he sentit dient per primera vegada a la vida, quines ganes tinc que s'acabi aquest any! Deu ser que em faig gran i hi ha moments en què deixo de creure en els Reis Mags d'Orient.

Hi ha un altra cosa diferent per a mi, aquest Nadal. Fa 22 anys que celebro a casa la nit de Cap d'Any, la nit més maca i especial de l'any. 
Aquestes festes canviem de dia, farem Sant Esteve i la veritat és que em costa una mica el fet de pensar que no em menjaré el raïm amb la família, esperant expectants a què arribin les campanades, mirant tots a ma mare, sabent que li agafarà un atac de riure en el moment que comencin a sonar i contagiant-nos a tots, per acabar rient i gairebé ennuegant-nos en acabar i cridant amb la boca plena, "Feliz Año Nuevo" mentre ens aixequem ràpidament de les cadires per felicitar-nos i abraçar-nos.

Per compensar tots aquests canvis l'Univers m'ha fet un regal fantàstic, en forma de persona, que alhora, m'ha fet un regal fantàstic, valgui la redundància...
El regal principal és portar a la meva vida a algú que m'estima per qui sóc, que no em jutja i em respecta. Que accepta les meves mancances i em fa suport en els mals moments. Una persona integra, senzilla i generosa que he après a estimar per sobre de les pors i inseguretats. Una persona molt diferent de les expectatives que tenia la meva ment sobre com havia de ser la meva parella. Una troballa sorprenent i meravellosa que ha aportat i aporta moltes coses, totes bones, a la meva vida.

Diuen que si la vida ens dóna llimones, hauríem de fer llimonada. Si la vida ens dóna amor, el mínim que podem fer és agrair-lo i retornar-lo...
Aquest Cap d'Any serà molt diferent per a mi... El regal principal m'ha fet un regal secundari. Passar l'últim cap d'any del 2016 en un lloc molt especial per a mi, ple de records i bons moments. Un lloc preciós, ple de detalls i ànima.

Sí, tinc ganes que acabi aquest any. També tinc la certesa de què el 2017 començarà d'una manera molt diferent i això és un molt bon senyal!

Gràcies, amor meu. Encara que a estones no ho sembli, el meu cor està ple de joia i il·lussió per aquest regal tan meravellós. T'estimo!

Bon Nadal i Feliç Any Nou

Molta Llum al 2017


diumenge, 6 de novembre del 2016

Recordo...

Avorrida de mirar la tele me'n vaig a l'ordinador. És dissabte, fa mal temps, em fan mal els óssos i tinc tristor i melangia. Sempre he portat fatal la tardor i aquest any, malauradament, no és diferent...
Engego el Facebook i dono una ullada, em canso també. Penso en ell i em dóna per revisar els missatges del Messenger i WhatsApp que ens hem enviat en aquest temps. Em poso Mode TOC i torno a llegir les entrades del meu blog... M'adono que ja portem un munt de vivències compartides. El meu cap, juntament amb el meu cor, comença a tirar enrere, a tenir vida pròpia. En aquests moments ja no els puc controlar i em deixo portar...

Recordo la conya marinera amb el "Sr. Pérez", el seu "àlter ego", que em vaig inventar per fer-li veure aquella part antiga i carrinclona que li sortia de tant en tant i a la que tenia tanta mania. Recordo els mojitos terrorífics que li vaig preparar a casa meva (li van fer agafar un mal de panxa terrible, que no va confessar fins mesos després), i que van donar peu a la primera nit junts. Recordo el primer regal d'aniversari, passar uns dies a "Ca La Montse", molt poc temps després de començar la nostra relació i que va acceptar demostrant que era un eixelebrat com jo. Recordo els primers dies junts fora de casa... Estamariu, Olot, Calella de Palafrugell, Palu-Sator... Arròs amb llamàntol, cafè irlandès, acudits i riures amb la Siri de l'IPhone... 
Recordo la primera nit a casa seva, dormint a "l'habitació de l'avi", perquè encara no li havia dit als seus fills que estàvem junts. Vaig ser "una amiga" tant de temps!

Recordo la inseguretat i gelosia que sentia i que em treien de polleguera, entre altres coses perquè eren sensacions que mai havia experimentat. Recordo la por a perdre'l quan el veia trist, malament, perdut. Recordo el desencís quan em van operar i creia em vindria a veure a l'hospital. Recordo la primera vegada que em va canviar el nom i el mal que em va fer en aquell moment (haig de reconèixer que jo també ho vaig fer i ho faig algunes vegades). Recordo el terror que sentia en dubtar si era el més indicat començar una relació que no vaig esperar, ni desitjar, amb una persona que encara estava passant un dol important.

També recordo, però, les converses interminables, els farts de riure, els passejos en silenci. Les confessions inconfessables, a cor obert, les descobertes, el canvi de mirada, la complicitat, la tendresa i dolçor, la vulnerabilitat, la passió incipient i incontrolable. Recordo quan fèiem mans i mànigues per poder veure'ns uns minuts durant la setmana. Els "vols venir a dinar?" per acabar al llit sabent que teníem poc temps i molta ànsia. Recordo amb especial tendresa el dia que, fent l'amor, em va dir "feia tants anys que desitjava aquest moment". Recordo com em va posar de "catxonda" la primera vegada que el vaig veure remenant cassoles a la meva cuina. Recordo quan va venir amb la caixa d'eines, sense avisar i es va posar a arreglar el calaix del lavabo, el del moble del menjador i va canviar els coixins del sofà. Recordo la primera vegada que va sortir al safareig i sense dir res, va estendre la roba de la rentadora. Recordo els primers calçotets i mitjons que va deixar a casa. Recordo la primera rosa de Sant Jordi i el cap de setmana a Albons. Recordo com es va quedar amb mi el pitjor dia de la meva vida, el divendres de Carnaval de 2106  i l'extraordinari acompanyament que em va fer durant tot aquell temps.  Recordo les primeres bromes amb el meu fill, com se'l va guanyar des del cor, la paciència i perseverança i que van aconseguir què "aquell home" es transformès en "és molt majo!". Recordo el primer estiu a Torredembarra amb els nois....

No puc continuar, ja m'agafa plorera, sóc una sentimental i no puc ni vull evitar-ho.
Recordo que l'estimo i que m'estima. Que ja tenim en comú més de dos anys de records i que m'agradaria que fossin molts més.
Recordo i sé quanta pau em dóna la seva presència.
Recordo i sé que em fa créixer dia a dia com a persona i que, a part del meu fill, és el millor mirall que tinc per adonar-me de qui sóc, per fer sortir a la llum les meves inseguretats, pors i mancances. Per fer-me veure que hi ha de mi que no m'agrada i vull canviar, per potenciar les meves fortaleses i habilitats, per intentar ser una millor Montse cada dia, per mirar cap endavant cada dia amb il·lusió i alegria malgrat les dificultats i entrebancs.

Gràcies per tant!

dimarts, 23 d’agost del 2016

Dues setmanes

Dues setmanes de desconnexió i de relax. De matinar per veure sortir el sol, de caminades.
Dues setmanes de Mar i Cel, de temps sense hores.
Dues setmanes de migdiades escandaloses, de Llunes plenes al Roquer.
Dues setmanes fantàstiques on m'he sentit estimada i consentida. De vermuts a vora el mar i sopars romàntics. De passejos per muralles, camins i platja a l'albada.
Dues setmanes de riure i badar. De quedar amb amics i recuperar, temporalment, l'hàbit perdut fa anys dels gintònics.
Dues setmanes de compartir fills i gos aliens, que cada vegada ocupen més espai al meu cor.

Si fa uns mesos hagués pogut demanar com volia que fossin les meves vacances, probablement hauria triat un viatge d'aquells que tantes voltes somio desperta, a terres llunyanes, gaudint de paratges desconeguts i misteriosos.

Si avui hagués de demanar com vull que siguin les meves vacances escolliria, sens dubte, aquestes dues setmanes.

Tornar a casa amb tanta pau i el cor a vessar d'amor, és l'única cosa que necessito en aquests moments de la vida.

Gràcies per fer-ho possible...
T'estimo



dissabte, 2 de juliol del 2016

L'Univers 2.0

Qui diu l'Univers, diu Déu, la mare Natura, la providència, el karma, la sort... Tant es val, el nom no fa la cosa.

Perquè dos anys després de l'entrada del blog "L'Univers", ets una de les persones més importants per a mi.

Perquè aquest dia va ser un punt d'inflexió a la meva vida, pel qual dono gràcies cada matí en aixecar-me.

Perquè trobar-nos, perduts en mig del caos i el dolor, ha estat el millor que m'ha passat en molt i molt de temps.

Perquè passes de puntetes, sense fer gaire soroll, però deixes una empremta indeleble.

Perquè amb la teva paciència, perseverança i bon fer, has guanyat per golejada a la muralla indestructible que envoltava la meva zona de confort i que no volia cap home a la meva vida.

Perquè tens un dels cors més grans que he vist mai, ple de tendresa i amor, malgrat que et 
costi tant d'expressar els sentiments.

Perquè estar el teu costat fa que em senti millor persona.

Perquè aprenem l'un de l'altre i creixem junts.

Perquè sé que no és fàcil estar al meu costat i tu decideixes ser-hi.

Perquè no recordo haver conegut a ningú que estimi tant als seus fills, amb un amor incondicional com he vist pocs, i això fa que et mereixis tot l'amor del món.

Per això, avui em salto "a la torera" el meu auto veto al Facebook, perquè l'ocasió s'ho val amb escreix...


Per tot això i coses que m'amago, em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.(Lluís Llach dixit).